L’origen del Tió
Des del 8 de desembre, a moltes llars catalanes, cada dia alimentem el Tió de Nadal i el tapem amb una petita manta perquè no passi fred a la nit. Contraposadament, el dia de Nadal animem la mainada a pegar al Tió amb un bastó engrescant-lo cridant “Fort, fort!” repetidament per fer-lo cagar alhora que li cantem una cançó tradicional.
Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. Un cop alimentat, se’l fa cagar per la vigília de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l’àpat familiar.
Originàriament, el Tió era un tronc encès, un tió de la llar de foc, que ens regalava l’escalfor per suportar la cruesa de l’hivern i la llum per a les llargues nits. Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figures de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc
La tradició del Tió de Nadal expressa reciprocitat d’afectes, la mainada té cura del Tió, l’alimenta i l’abriga, i el Tió, en correspondència, ens regala escalfor per suportar el fred ‘hivern i llum per veure a les fosques.
La cançó del Tió
A l’estil del Mainasons
A la recerca del Tió
A l’escola vam anar al bosc a la recerca del Tió, tota la canalla estava molt emocionada, i després d’una bona estona vam trobar al Tió i ho vam portar a l’escola, ens ho vam passar molt bé
Aquí us deixem un recull de fotos i vídeos.
Vídeo 1
Vídeo 2